Imagina una persona que arriba a aquest món i les persones del seu entorn afectiu li diuen que és maca, intel·ligent, millor que les altres.
Que és especial.
Imagina, d’altra banda, que aquestes mateixes persones també li diuen que «ha de ser» d’una manera determinada: més educada, obedient, amable, simpàtica, tenir un bon rendiment escolar… i li assenyalen les vegades que no ho aconsegueix.
Dos missatges contradictoris emesos des d’un mateix altaveu: «ets millor que la resta» i «no arribes a la perfecció que espero de tu».
«Soc millor que les altres persones. Estic per sobre d’elles. Però per quedar-me en aquest lloc, on sembla que m’estimen, he d’aconseguir la perfecció». I aquí comença la cursa en què la meta és perdre’m. Ja no em podré valorar des de mi, sinó des de les ulleres d’aquells el seu amor necessito.
La seva autoestima oscil·larà entre sentiments d’inferioritat i d’omnipotència. Un dia són les millors i altres dies estan plenes de defectes.
Fins que integren aquest discurs i després, d’adultes, no els cal que ningú els ho digui.
Perquè s’ho diuen elles mateixes.
Si la persona, de petita, no s’ha sentit reconeguda per com és, més enllà d’ideals, aleshores no aprèn a reconèixer-se a si mateixa. I lluita per ser aquell ideal que li van marcar amb la il·lusió que algun dia la resta del món estarà satisfeta. Però això mai arriba.
És necessari reconstruir una mirada pròpia i sense judici cap a allò que som en essència. Amb les nostres facilitats i dificultats. Perquè només així sortim de la lluita estèril per complir expectatives que ens condemnen a renunciar al que som.
I podrem gaudir de la llibertat que dona aprendre a estimar-nos una mica més… sense exigir-nos tant.