Quan comparteixes allò que mai havies dit en veu alta.
De cop es fa el silenci. O em mira amb nerviosisme. O m’interromp a mig parlar. Mai sé quan arriba el moment de la confessió. Però quan arriba, la sensació d’alliberament per a la persona és física: el pes mental d’un secret sol pesar tones.
Comunicar en veu alta alguna cosa que fins ara només havia estat present en la meva ment. El poder de compartir perquè una altra persona m’ajudi a portar la càrrega. I descobrir, sovint, que aquest pes era directament proporcional al desig de trobar l’oïda adequada.
Una oïda que no jutgi, que no confirmi els meus pitjors pressentiments. Que m’obri a un camí d’acceptació des d’una mirada de tolerància. Perquè és aquesta mirada la que sana. La que he d’integrar avui si ahir vaig rebre altres que em van fer sentir inadequat.
Us convido que, si esteu en teràpia, aprofiteu la confiança que us ofereix la persona que teniu davant. Sona fàcil, tot i que ja sabem que no ho és. Però si alguna cosa val la pena en un procés terapèutic és, sens dubte per a mi, la creació d’un espai segur.
Si el meu cos va aprendre a protegir-se callant, ara pot aprendre a sentir que està segur i que pot parlar. Reeducant el meu sistema nerviós autònom a través de la relació amb el meu terapeuta, aprendré a connectar amb la seguretat i la confiança que em permetran viure millor.